Ignorància

No puc entendre, de què em parles? sembla quelcom tan irreal, dius unes coses tan absurdes, no crec que puguin ser actuals, actuals, reals.

Encara que és cert que de vegades m’aturo a pensar sí és veritat, sempre dedueixo que és una faula sense més transcendència, increïble, tonta, absurda, fanàtica.

Jo prefereixo continuar tenint les meves pròpies idees, res d’espiritualisme ni religiositat, això no és vàlid per a mi, no em serveix, no em serveix.

Crec que és l’home qui té prou poder per aconseguir allò que es proposa. sense necessitat de recórrer a un déu artificial. artificial, irreal, imaginatiu, NO, NO!

Deixa’t de farses, trepitja en terra, adona’t noi que això és per velles. nosaltres farem nova societat, igualtat de drets i possibilitats i lluitarem sens parar, ens esforçarem.

Però quan miro el que m’envolta No puc creure el que veig: Tant d’egoisme, hipocresia, Tanta malesa. No pot ser! No pot ser!

La sinceritat, l’amistat, s’ha tornat quelcom tan interessat. A ningú no l’importa trepitjar el proïsme per aconseguir un triomf en la vida. És penós, és frustrant.

Si tots ens uníssim, si ens estiméssim, podríem canviar el món sencer, però és impossible, tothom mira per a sí mateix. perquè? perquè? és impossible?

Ara m’adono ara ho entenc tot: estic fugint de la realitat, negava el que creia ideologies, tot el que he fet m’ha conduït a res. què puc fer? estic perdut? vull trobar...

On està aquell amic que em parlava, d’un nou camí, d’una nova vida. Per ignorància el vaig negar I ara sé que és veritat. Veritat, realitat, Veritat!

Ajuda’m, vine a mi, No em deixis estic confós, Dona’m respostes, No em deixis sucumbir, No, no, no, no, noooooo!!