Llum en la foscor

Ningú oblida el dia que una nova vida ve al món, ser pare! Ple de felicitat, s’omple el cor a vessar.

Sentir el plor del petit et fa encongir el cor, però en abraçar-lo, i parlar-li suaument, un somriure torna al seu rostre i es dorm plàcidament.

Mica en mica els nens creixen, van a l’escola, juguen a pilota, fan amics, estudis i deures, tenen el temps ple d’activitats.

Qui no recorda, essent pare, acompanyar als seus fills a tot arreu, inventar-se contes cada nit, repetir els mil vegades explicats o com es calmen amb una pregaria de bona nit.

La vida no sempre és fàcil, ja que de sobte venen les malalties, problemes amb companys, situacions desagradables, canvis d’humor i de parer inesperats..., i cal guiar-los, més difícil a mesura que es van fent grans.

Però cal esforçar-se i no dubtar mai que val la pena el preu a pagar.

Diuen que l’adolescència és una “malaltia” que cal passar, alguns la passen més fàcil, d’altres tot són mals de cap.

I aquella figura del pare que jugava a pilota, feia guerres de coixins o curses amb la bicicleta, queda desplaçat per un grup d’amics que no sempre són “de bones arts”.

I tot aquell treball realitzat durant tants anys sembla esborrar-se com una onada que s’emporta aquell castell de sorra que amb tanta il·lusió es va crear.

El sol s’amaga, els núvols venen i de sobte tot es comença a emboirar, qui no se sent perdut, desorientat, tenint tan clar el que cal fer i essent impossible d’aplicar?

Que per més consells i advertències que facis, els pares sempre queden antiquats; és l’ànsia de joventut la que els mana, doncs han de conèixer, viure, veure, sentir en la pròpia pell què significa tot, i sobretot tenir l’acceptació dels companys de la colla i les amistats. Per tant s’arrisquen, desobeeixen i es llencen al buit sense pensar amb les conseqüències del que han decidit. Al capdavall es diuen “si tothom ho fa, perquè jo no?”

Impotents els pares aixequen un clam al cel, i sàviament arriba un: “no desesperis, ha de ser així, confia en mi. Tot això passarà! Les tempestes no duren per sempre”.

I escoltant bé se sent el ressò de Pau aconsellant als filipencs: “No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d’acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”

La nit és fosca, freda, un silenci que aclapara; les hores passen lentes, però de sobte el sol comença a llustrejar: rajos vermells, després taronges, i s’imposa la llum clara i radiant, penetra la seva lluïssor dins la llar i escalfa qualsevol recó de dubte o desesperança, recordant que tot és part del procés de créixer i madurar, és el raig de l’amor que porta la pau desitjada a un cor trencat.

Sona la guitarra, vibren les cordes i s’harmonitzen notes sense saber com; melodies que expressen, surten i alliberen fora tot el neguit, la preocupació i la por, i recorden que hi ha ALGÚ que orquestra, et dona la mà, i ho dirigeix tot sàviament.

Salm 34. 5-6 “He cercat el Senyor i ell m’ha respost, m’ha alliberat de l’angoixa que tenia”. “Alceu vers Ell la mirada i us omplirà de llum, i no haureu d’abaixar els ulls, avergonyits”.

Salm 18:29 “Tu, Senyor, ets la llum de la meva llàntia, claror en les meves nits, Déu meu”.

La llum ha vençut les tenebres de la fosca nit.